Que l’urbanisme defineix la nostra vida i les xarxes de relacions socials dels nostres barris és una fet al que crec que poca gent possaria objeccions. Les ciutats, quan han estat pensades, obeeixen a un objectiu molt definit. A començaments del segle XIX moltes de les ciutats europees mantenien encara un traçat de carrers estrets i caòtics. Entre les excepcions importants caldria citar per exemple Londres, que l’any 1666 havia patit un gran incendi que havia obligat a recontruir-la.
La majoria de les ciutats europees encara mantenien l’urbanisme medieval. Però el segle XIX preparava molts canvis, la majoria dels quals s’havien començat a gestar a Gran Bretanya durant la segona meitat del segle anterior. Especialment a partir del moment en que l’enginyer escocès James Watt reparant una màquina de vapor va idear una serie de millores que aprofitaven millor el vapor. Començava la revolució industrial i les antigues ciutats medievals de carrers estrets i densament poblades s’omplirien de fàbriques.
Un fet que a Barcelona encara va ser més complicat. Des del 1714 per haver-se oposat a Felip V la ciutat seria castigada sistemàticament. L’estiu del 1717 es va decretar l’aixecament d’una Ciutadella militar per controlar la població, un emplaçament envoltat per un perímetre lliure d’edificacions que equivalia al tret d’un fusell. El projecte, pensat per Joris Prosper Van Verboom l’enginyer en cap de les tropes filipistes durant el setge de Barcelona, afectava el barri de la Ribera, l’area més poblada de la ciutat. Prop de 1.500 cases van ser enderrocades pels seus propis habitants, obligats a fer-ho. Una gent que no va trobar una solució fins el 1753 quan es va edificar la Barceloneta, curiosament obra del mateix enginyer.
Una ciutat que a més era vigilada pels canons del castell de Montjuïc, que l’any 1753 va ser reconstruït per l’enginyer militar Juan Martín Zeremeño, que era encorsetada per les muralles i envoltada per un perímetre de 1500 vares (aproximadament 1300 metres) al voltant de la muralla en el qual no es podia edificar.
Tot i la intenció de l’estat d’empetitir Barcelona aquesta va anar creixent convertint-se a principis del XIX en la ciutat més densament poblada d’Europa. A tot això caldria afegir que a partir de l’any 1833 amb l’aplicació de la màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata, situada al Raval, va començar la revolució industrial a la capital catalana. El Raval es va omplir de fàbriques construïdes a espais adaptats, com antics convents. Llocs insalubres, atapeïts, amb soroll, poca llum i poca ventilació. Fàbriques on les màquines funcionaven constantment i on treballaven dones, homes i nens a partir dels 5 anys en interminables jornades laborals. Una incipient classe obrera que a més havia de suportar el pes de les quintes que feien que els seus joves haguessin de marxar a les guerres colonials a defensar els interessos de la burgesia. En aquest context, a partir dels anys trenta, van començar les bullangues, esclats espontanis del descontentament popular. Uns esclats que amb una Barcelona feta de carrers estrets eren dificils de controlar pels militars.
Però com ja he dit abans Barcelona no era l’única ciutat amb un entramat de carrers medieval. L’any 1852 començava a Paris una reforma ideada per l’enginyer Haussman que sota el lema “París embellit, París ampliat, París sanejat” pretenia obrir grans avingudes per tota la ciutat. Un projecte justificat per les teories higienistes, segons les quals la millor circulació de l’aire faria minvar la mortalitat i evitaria epidèmies com la de còlera que París va patir el 1832. En realitat l’higienisme s’equivocava ja que la principal font de transmissió de malalties no va ser l’aire sinó l’aigua.
Però amb les teories higienistes a la ma Napoleó III, gràcies a les grans avingudes, facilitava els moviments de tropa i la possibilitat de disparar amb canons sobre les munions a les barricades. Tot i que el lema oficial de la reforma no va ser “París controlat, París reprimit, París silenciat” els governants francesos tenien molt presents revoltes com les de 1830 i 1848.
En paral•lel a la reforma de París i emmirallant-se en ella els governants barcelonins van intentar la reforma de la capital catalana. Els militars ja havien començat l’any 1826 l’obertura de l’eix que formen els carrers Ferran i Jaume I. Una obertura que l’any 1840 va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l’Àngel. L’any 1852 l’alcalde de Barcelona Dupuy prosseguia aquest projecte de reforma interior amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Un eix que, com en el cas francès, permetria el desplaçament de tropes. En aquest cas des de la Ciutadella fins el barri obrer del Raval.
L’any 1854 va començar l’enderroc de les muralles i el 1860 s’iniciava el pla d’eixample de Cerdà. Una quadrícula amb vies de 20, 30 i 60 metres que s’estenia per tot el pla de Barcelona, superant fins i tot el seu terme municipal. Les teories utilitzades per Cerdà eren les mateixes que va utilitzar l’enginyer francès Haussman.
Una quadricula que ha donat fama a la Barcelona però que se’ns dubte va ser utilitzada com element de control del poder. Un exemple clar el trobem en el maig de 1937. Observant els planols del dies 3 i 4 de maig, quan comencen els enfrontaments, es pot constatar que el control anarquista de la ciutat coincideix quasi exactament amb els limits de l’Eixample. Els carrers amples planejats per Cerdà dificultaven les barricades de la mateixa manera com també dificultaven les solidaritats entre veïns.
Agus Giralt
