dilluns, 8 d’octubre del 2012

L'urbanisme de la repressió




Que l’urbanisme defineix la nostra vida i les xarxes de relacions socials dels nostres barris és una fet al que crec que poca gent possaria objeccions. Les ciutats, quan han estat pensades, obeeixen a un objectiu molt definit. A començaments del segle XIX moltes de les ciutats europees mantenien encara un traçat de carrers estrets i caòtics. Entre les excepcions importants caldria citar per exemple Londres, que l’any 1666 havia patit un gran incendi que havia obligat a recontruir-la.

La majoria de les ciutats europees encara mantenien l’urbanisme medieval. Però el segle XIX preparava molts canvis, la majoria dels quals s’havien començat a gestar a Gran Bretanya durant la segona meitat del segle anterior. Especialment a partir del moment en que l’enginyer escocès James Watt reparant una màquina de vapor va idear una serie de millores que aprofitaven millor el vapor. Començava la revolució industrial i les antigues ciutats medievals de carrers estrets i densament poblades s’omplirien de fàbriques. 

Un fet que a Barcelona encara va ser més complicat. Des del 1714 per haver-se oposat a Felip V la ciutat seria castigada sistemàticament. L’estiu del 1717 es va decretar l’aixecament d’una Ciutadella militar per controlar la població, un emplaçament envoltat per un perímetre lliure d’edificacions que equivalia al tret d’un fusell. El projecte, pensat per Joris Prosper Van Verboom l’enginyer en cap de les tropes filipistes durant el setge de Barcelona, afectava el barri de la Ribera, l’area més poblada de la ciutat. Prop de 1.500 cases van ser enderrocades pels seus propis habitants, obligats a fer-ho. Una gent que no va trobar una solució fins el 1753 quan es va edificar la Barceloneta, curiosament obra del mateix enginyer.

Una ciutat que a més era vigilada pels canons del castell de Montjuïc, que l’any 1753 va ser reconstruït per l’enginyer militar Juan Martín Zeremeño, que era encorsetada per les muralles i envoltada per un perímetre de 1500 vares (aproximadament 1300 metres) al voltant de la muralla en el qual no es podia edificar.

Tot i la intenció de l’estat d’empetitir Barcelona aquesta va anar creixent convertint-se a principis del XIX en la ciutat més densament poblada d’Europa.  A tot això caldria afegir que a partir de l’any 1833 amb l’aplicació de la màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata, situada al Raval, va començar la revolució industrial a la capital catalana. El Raval es va omplir de fàbriques construïdes a espais adaptats, com antics convents. Llocs insalubres, atapeïts, amb soroll, poca llum i poca ventilació. Fàbriques on les màquines funcionaven constantment i on treballaven dones, homes i nens a partir dels 5 anys en interminables jornades laborals. Una incipient classe obrera que a més havia de suportar el pes de les quintes que feien que els seus joves haguessin de marxar a les guerres colonials a defensar els interessos de la burgesia. En aquest context, a partir dels anys trenta, van començar les bullangues, esclats espontanis del descontentament popular. Uns esclats que amb una Barcelona feta de carrers estrets eren dificils de controlar pels militars. 

Però com ja he dit abans Barcelona no era l’única ciutat amb un entramat de carrers medieval. L’any 1852 començava a Paris una reforma ideada per l’enginyer Haussman que sota el lema “París embellit, París ampliat, París sanejat”  pretenia obrir grans avingudes per tota la ciutat. Un projecte justificat per les teories higienistes, segons les quals la millor circulació de l’aire faria minvar la mortalitat i evitaria epidèmies com la de còlera que París va patir el 1832. En realitat l’higienisme s’equivocava ja que la principal font de transmissió de malalties no va ser l’aire sinó l’aigua.

Però amb les teories higienistes a la ma Napoleó III, gràcies a les grans avingudes, facilitava els moviments de tropa i la possibilitat de disparar amb canons sobre les munions a les barricades. Tot i que el lema oficial de la reforma no va ser “París controlat, París reprimit, París silenciat” els governants francesos tenien molt presents revoltes com les de 1830 i 1848. 

En paral•lel a la reforma de París i emmirallant-se en ella els governants barcelonins van intentar la reforma de la capital catalana. Els militars ja havien començat l’any 1826 l’obertura de l’eix que formen els carrers Ferran i Jaume I. Una obertura que l’any 1840 va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l’Àngel. L’any 1852 l’alcalde de Barcelona Dupuy prosseguia aquest projecte de reforma interior amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Un eix que, com en el cas francès, permetria el desplaçament de tropes. En aquest cas des de la Ciutadella fins el barri obrer del Raval. 

L’any 1854 va començar l’enderroc de les muralles i el 1860 s’iniciava el pla d’eixample de Cerdà. Una quadrícula amb vies de 20, 30 i 60 metres que s’estenia per tot el pla de Barcelona, superant fins i tot el seu terme municipal. Les teories utilitzades per Cerdà eren les mateixes que va utilitzar l’enginyer francès Haussman.

Una quadricula que ha donat fama a la Barcelona però que se’ns dubte va ser utilitzada com element de control del poder. Un exemple clar el trobem en el maig de 1937. Observant els planols del dies 3 i 4 de maig, quan comencen els enfrontaments, es pot constatar que el control anarquista de la ciutat coincideix quasi exactament amb els limits de l’Eixample. Els carrers amples planejats per Cerdà dificultaven les barricades de la mateixa manera com també dificultaven les solidaritats entre veïns.  

Agus Giralt

diumenge, 1 de juliol del 2012

Guerra civil 2.0, un projecte per seguir la Guerra Civil minut a minut



El projecte

Descobrir que va passar durant la Guerra Civil Espanyola dia a dia, aquest és l’objectiu del projecte Guerra Civil 2.0. Gràcies a Twitter tothom que vulgui podrà saber que va passar des del 17 de juliol de 1936 fins a l’1 d’abril de 1939 a temps real, seguint l’usuari @GuerraCivil20.

Gràcies a les prop de 5.000 piulades els seguidors de Guerra Civil 2.0 podran descobrir alguns dels principals fets que van passar durant aquest període: les batalles, les decisions polítiques i sindicals i els fets que van condicionar la vida quotidiana. També podran llegir la premsa del dia publicada a Barcelona.

Actualment Guerra Civil 2.0 ja compta amb prop de 200 seguidors a Twitter, una xifres que segurament s’incrementarà a mesura que les xarxes socials es vagin fent ressò del naixement del projecte.

El creador

Guerra Civil 2.0 és obra de l’històriador Agus Giralt, autor del bloc www.memoriadesants.blogspot.com i un dels creadors del portal de vídeos d’història en català www.histotube.cat

Pàgina: www.laguerracivildiaadia.blogspot.com
Twitter: @Guerracivil20 o seguint l’etiqueta #Guerracivil20
Contacte: laguerracivildiaadia@gmail.com 

diumenge, 22 d’abril del 2012

divendres, 20 d’abril del 2012

La Barcelona de mentida


Entrada al carrer del Bisbe abans de la construcció del fals aqüeducte



Què passaria si Port Aventura tanqués avui? Com interpretaria la gent aquest parc temàtic dintre de 50 anys? Sembla impossible que algú pogués pensar que els decorats de la Polinèsia, de l'Oest, de la Xina o de l'Amazones van ser reals oi? Doncs Barcelona és plena de decorats d'atrezzo. Escenaris pels quals es passegen els turistes fotografiant una ciutat ideada per unes elits amb la intenció de poder-la vendre, sense que els importés gaire el rigor històric, un parc temàtic amb dos espais principals: la Barcino romana i la Barchinona medieval.

Quan Cerdà va projectar l'Eixample la ciutat antiga era la ciutat més densament poblada d'Europa, amb gran mortalitat per les deficiències sanitàries, empetitida per les polítiques de l'estat i tancada a les muralles. Això va fer que, a banda del conegut Eixample també es planegés un projecte de reforma que volia esponjar l'interior de la ciutat vella amb grans carrers. El primer, anterior a Cerdà, l'eix del carrer Ferran, Jaume I i Princesa. Un projecte fet amb fins militars, per connectar la Ciutadella militar amb el convuls barri industrial del Raval, amb la intenció d'esclafar amb facilitat les revoltes.

Però a aquest carrer es volien afegir alguns altres, l'Avinguda A (actual Via Laietana), l'eix de la Plaça Nova i Francesc Cambó i un carrer que creuava el Raval. Però construir l'Eixample a uns terrenys no edificats era més barat que reformar la ciutat antiga, ja que l'Ajuntament no tenia calers per pagar indemnitzacions.

Tot i això, com podeu veure, aquestes línies generals es van mantenir i algunes es van realitzar més endavant. El que va implicar un canvi més radical de tots carrers va ser l'Avinguda Laietana, que es va començar a construir l'any 1908 creuant l'antiga ciutat per la meitat de dalt a abaix. L'enderroc va suposar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. Es van destruir 2.199 cases i molts palaus medievals, afectant a unes 10.000 persones. Malgrat les protestes del veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, és varen perdre llocs com el palau del marqués de Monistrol,  el palau del marqués de Sentmenat o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem que guardava la tomba de Pau Claris. L'urbanisme de la ciutat medieval va quedar destramat i els edificis amagats rere enormes edificis pantalla, molts dels quals d'estil Chicago, sense que els burgesos tinguessin moltes manies, amb la intenció de comunicar-se ràpidament amb el port.

Aquestes destruccions de l'autèntic patrimoni barceloní van deixar al descobert part de l'antiga muralla romana, un fet que els intel·lectuals noucentistes van veure amb bons ulls, ja que implicava tornar a vincular la ciutat amb les seves arrels clàssiques. Per als de la corrent modernista en canvi l'important era vincular la ciutat al passat medieval. Es va iniciar així una aferrissada cursa per crear un barri històric, el que amb el temps va ser el barri gòtic.

L'any 1882, en motiu de l'Exposició Universal es va iniciar la reforma de la façana de la Catedral, que la burgesia catalana no creia prou espectacular per aquesta Barcelona aparador. El banquer Manel Girona va promoure un concurs per la reforma. Un concurs que va acabar premiant un model neogòtic pensat per Josep Oriol Mestres que semblava molt medieval, però que poc té a veure amb l'autèntic gòtic català, molt més auster.

Sense marxar gaire lluny trobem un altre element que actualment és un dels símbols de la ciutat de Barcelona, o com a mínim de la seva part antiga, el pont sobre el carrer del Bisbe. Un espai que deu aparèixer a milions de fotografies i que cada dia dotzenes de guies (no titulats) expliquen com a autèntic, amb llegendes sobre la calaveraincloses, però que en realitat és un afegit incorporat l'any 1920. Sense conèixer la història autèntica pocs dubtarien de l'antiguitat del pont, però és curiós descobrir com fins i tot les revistes satíriques de L'època en feien mofa imaginant ciutadans del futur prenent el pont com a autèntic. Tampoc s'escapa un espai tan emblemàtic com la Plaça del Rei, on als anys trenta del segle XX es va decidir ubicar un dels pocs palaus gòtics salvats de la destrucció de la Via Laietana, la Casa Clariana Padellàs.

Però no només és va recrear L'època medieval. A la Plaça Nova, on comença el carrer del Bisbe i on hi havia una de les portes d'entrada a Barcino hi trobem una de les recreacions més sorprenents, una peça que molts turistes i ciutadans de Barcelona creuen autèntica, un tros d'aqüeducte, que de fet va ser construït als anys 50 del segle XX, a un dels espais que va quedar buits en obrir-se la plaça. Es cert que els aqüeductes de la ciutat romana arribaven a aquesta torre, però aquest no és més que una recreació. Com també és cert que a la Plaça de la Vila de Madrid es van trobar tombes romanes, però en cap cas tantes com les que es poden veure actualment, ja que moltes van ser traslladades d'altres punts de la ciutat.

Durant els darrers 100 anys una burgesia que no va tenir problemes per acabar amb el patrimoni de la ciutat s'ha anat construint una ciutat aparador feta a mida, on de fet el que menys interessa és la història. El fonamental és la fotografia, l'aparença, la ciutat apropiada per poder fer calers.

dissabte, 7 d’abril del 2012

Terrat

Com omplir el cel de Sants de poesia?

Vídeo realitzat per Oudú Barcelona durant l'acció poètica del col·lectiu Alliberant Poemes, on es van alliberar prop de 700 poemes lligats amb globus.